7.1 – Sos gèneres cinematogràficos #FilmLiteracy

Sos gèneres fìlmicos sunt acapiados a s’astrinta intre de issos e arribant dae gèneres literàrios, codificados in s’andare de sos millènnios. Pro de beras sa teoria de sos gèneres literàrios no at tentu  posca gasi medas evolutziones dae comente l’aiat sestada Aristòtele, in sa partzidura intre formas tràgicas e formas còmicas. Oràtzio l’aiat torrada a impitare, tres sèculos a pustis, ma mentras pro Aristòtele, su mollu fiat sa natura, de sa cale s’arte deveniat mimesis, pro Oràtzio si depiant sighire sos mollos literàrios. Commèdia e tragèdia, a s’ispissu ammesturadas giai in Shakespeare, las aiant aunidas a s’acabu de su Setighentos in su gènere nou chi aiat giutu a su melodramma de s’Otighentos e in fines a su gènere omònimu cinematogràficu.

Su cìnema si fiat presentadu luego o belle deretu assentadu in gèneres. In una prima fase non b’at duda chi custos aiant leadu profetu dae cussos literàrios e teatrales; ma de importu mannu est istadu finas su fumetu, chi est nàschidu in su 1894, est a nàrrere petzi un’annu in antis de su cìnema.

Ite est su piessinnu de unu gènere cinematogràficu? A primu unu repìtere fitianu, chi cheret nàrrere parivilesa in sa genia de sas istòrias contadas, est a nàrrere in sos sugetos, ma finas in sa genia de sas iscenas, in sos intritzos, in sos sèberos visivos, in sas ambientatziones, e finas in sos personàgios. Su fenòmenu de importu de su divismu difatis aiat giogadu meda in custu ghetu ca medas figuras de Star fiant acapiadas a manera astrinta a sos gèneres: pro nàrrere, totu sos còmicos, ma finas sos cantantes e sos ballerinos no aerent tentu bona ura in su cìnema si non b’esseret istadu su musical. De cada manera sa presèntzia de una Star ponet in contu, e galu de prus poniat in contu a sos tempos de su Star system, unu tantu de isbetu e de prevedibilidade dae banda de su pùblicu. Su poderiu de sos ispetadores est difatis de giudu belle cantu cussu de s’indùstria, est a nàrrere de sa produtzione, pro su chi pertocat sa vida de sos gèneres. Si su gènere no est reconnotu e atzetadu dae unu pùblicu sessat de b’esìstere; e finas sa bona sorte manna, crìtica o cummertziale, de una òpera noa ma sìngula no at a pòdere a seguru èssere bastante a lu fàghere torrare a nàschere.

Su motore de cussa chi podimus mutire s’edade de s’oro de Hollywood, chi si podet datare in tres deghènnios, intre s’arribu de su sonoru in su 1927 cun Il cantante di jazz e s’acabu de sos annos Chimbanta, cun s’isparghinada semper prus manna de sa televisione, si depet a cussu chi li narant s’istile clàssicu hollywoodianu, chi si fundat subra su sistema de sos gèneres.

Su sistema de sos gèneres in Hollywood naschet in intro de su studio-system basadu subra una partzidura de su traballu e subra su sistema de sa gasi narada “iscenegiadura de ferru” pro mèdiu de su cale si limitaiat su poderiu de su regista e no  lu lassaiat a si nche fuire in estros creativos chi forsis aerent produidu unos cantos cabulavoros, ma aerent nòghidu a sa produtzione. In s’iscenegiadura de ferru fiat inditadu totu: sos diàlogos, s’atzione e a s’ispissu sas incuadraduras sìngulas pro esempru primu pianu, campu totale de un’aposentu, campu/cuntracampu. Sos iscenegiadores traballaiant a sa sola o paris chirchende ideas, gag o buscadas narrativas. S’iscenegiadura est duncas a s’ispissu su frutu de unu traballu de butega meru e sìncheru, unu traballu colletivu. Una borta iscrita s’iscenegiadura l’intregant posca a su regista chi la depet pònnere in iscena gasi comente est, sena tènnere belle peruna làcana de giumpare.

Sa classificatzione de sos film in base a su gènere de apartenèntzia est unu ghetu de importu de s’istitutzione cinematogràfica e pro su chi pertocat sos film hollywoodianos custa eticheta simpre orientat deretu s’ispetadore cunforma a su chi s’at a pòdere isbetare subra s’ambientatzione istile e, intro unas cantas làcanas, finas s’ideologia.

Cada film de gènere siat issu unu noir, unu western, unu musical o àteru, est su resurtu de sa sestada de universos figurativos e mecanismos narrativos chi espressant non petzi una forma de istentu, ma finas una mirada de su mundu, una filosofia de sa vida, un’estètica, una ideologia. Cun sa lòmpida de su sonoru sos gèneres devenint su printzìpiu dominante dae ue moet s’acumprida de su film.

Proponimus como unos cantos de sos gèneres cinematogràficos prus isparghinados, cun sos piessinnos de base issoro e unos cantos esempros cuncretos de film chi los rapresentant bene.

Sa commèdia tenet a s’ispissu comente sugetu s’integratzione de s’eroe in sa sotziedade, una borta burrados sos istrobbos rapresentados dae sos àteros personàgios o cunditziones sotziales inimigas. Fatu·fatu b’at a èssere una “bortulada” bona, acapiada a iscobertas in divartas o a relatas afetivas e sentimentales, e giughet a unu acabu bonu chi piessinnat sa colada a unu tipu de situatzione personale e sotziale nou e prus lìberu. Si distinghet pro su grandu ritmu narrativu, sas ambientatziones rafinadas e a s’ispissu in internos, chistionadas sicas e ricas de umorismu.

Sa commèdia si podet distìnghere in àteros sutagèneres: su còmicu, in ue sos personàgios sunt prus istilizados e bi cherent intèrpretes chi si reconnoscant luego, comente capitaiat in sa commèdia de s’arte teatrale (Tempi moderni, Chaplin, 1936); su slapstick, basadu subra sas bussinadas, sos cucurumeddos, su tene·tene, e chi arribat dae s’allega chi indicaiat su bàcalu chi impitaiat su còmicu (The Cameraman, Keaton, 1928); su screwball, a s’ispissu unu nonsense machilloto, cun acuntèssidas surreales e foras de conca (Susanna, Hawks, 1938); in fines sa commèdia sofisticada, cun atmosferas elegantes, rafinadas, ma finas a ladìnu artifitziosas (Colazione da Tiffany, Edwards, 1961). Una derivatzione de sa commèdia est finas su musical, chi si distinghet pro s’importu de sas paritzas cantzones chi bi sunt in su film, chi a s’ispissu devenint balletos meros e sìncheros e coreografias ispantosas, pro mèdiu de sos cales sos protagonistas ponent a craru sas intrannas e sa fainas issoro (Cantando sotto la pioggia, Donen/Kelly, 1952).

Si sa commèdia atòbiat o chistionat de temas drammàticos, a s’ispissu in referèntzia a acuntèssidas sentimentales e afetivas, chi pertochent sa relata de croba o sos pistighìngios familiare, su gènere mudat e si mutit melodramma o mèlo, cun raighinas fortes non petzi in sa literadura, ma finas in su teatru e in sa mùsica operìstica. Sos piessinnos primàrios suos sunt sa semplificatzione literària a vantàgiu de s’essentzialidade drammatùrgica, s’ismanniada de sas passiones primàrias e su pònnere a craru s’istile espressivu, mentras tirant a abarrare a palas sos temas istòricos e esistentziales e sas divagatziones narrativas. Film de primore de custu gènere sunt Via col vento (Fleming, 1939), Senso (Visconti, 1954), Come le foglie al vento (Sirk, 1956).

Su western est forsis su gènere pro etzellèntzia de su cìnema clàssicu americanu. Ambientados cun a palas sos paesàgios ampros de su West (dae ue leat su nùmene), sos film western contant istòrias de òmines e de fèminas chi chircant de conchistare territòrios noos, de sos nadios (sos “indianos”) chi gherrant pro chi sa tzivilidade de sos biancos non nche los tutet, de bandidos chi no istant duos e duos a assartillare bancas e diligèntzias, a furare su bestiàmene, a pònnere timoria in sas biddigheddas. E de cowboy a sa sola e coragiudos: sos eroes verdaderos de custu mundu de frontera. Su primu film western est L’assalto al treno (Porter, 1903), su primu de una filera longa chi at a bìdere tìtulos famados che a Ombre rosse (Ford, 1939) o Mezzogiorno di fuoco (Zinnemann, 1952), finas a sa rielaboratzione de su gènere, acuntèssida pro more de su contributu de sos western a s’italiana de Sergio Leone, moende dae Per un pugno di dollari (1964).

Su film de gherra faghet nàschere su gènere bèllicu, chi est su de pònnere in iscena una pelea drammàtica, identificadu in s’istòria pro su chi pertocat sas referèntzias, in ue s’eventu bèllicu non si firmat petzi a fàghere che a ambientatzione, ma frunit una dinàmica sua etotu a s’isvilupu de s’atzione e a sos piessinnos de sos personàgios, comente acuntesset in Orizzonti di gloria (Kubrick, 1957). Su nùcleu narrativu est a s’ispissu rapresentadu dae su de acumprire una missione de gherra incantadora contada dae unu ghetu unilaterale chi ammostrat s’inimigu comente mitza de apostadas e de perìgulos. Cando su film de gherra est pesadu subra s’acuntèssida de una batalla manna o de eventos istòricos de importu chi nche tòrrant a unu cunflitu nòdidu, s’istile leat unu alenu èpicu e s’atzione una coralidade prus ampra, comente in sos film de Roberto Rossellini, Roma città aperta (1945) e Paisà (1946).

Su politziescu est unu gènere basadu subra una trama chi creschet pro mèdiu de unu traste de s’indàgine (in inglesu detection, dae ue detective-story), cunforma a unu ischema de base: una situatzione de comintzu de echilìbriu; s’isperrada pro neghe de un’acuntèssida de repente (un’omitzìdiu, sa fura de carchi cosa, s’iscumparta de una pessone); s’intregu de s’acuntèssida a una pessone (belle semper su protagonista) chi comintzat a averiguare; s’andanta de sas indàgines; sa resolutzione de s’acuntèssida, chi est che a torrare a pònnere s’echilìbriu de comintzu.

In intro suo bi sunt isfumaduras narrativas diferentes. Su Giallu/Grogu, erederi de meda literadura de s’Otighentos e de su romanzu a enigma, cun detective chi faghent triunfare sa resone e sa dedutzione, previdet semper sa resolutzione de s’acuntèssida (Dieci piccoli indiani, Clair, 1945). Su noir o hard-boiled, ue b’at prus realismu e berusimigiàntzia, cun una descritzione prus atenta de su cuntestu sotziale e unu aprofundimentu psicològicu prus mannu de sos personàgios, moende dae sos problemas de su detective protagonista (Il grande sonno, Hawks, 1946). Si sos protagonistas non sunt sos detective ma sos “malos” tando si chistionat de film gangster, ue bi sunt paritzas iscenas de atzione e isparos, ma non mancat s’aprofundimentu de su naturale de sos personàgios e de sas cunditziones sotziales e culturales (Scarface, Hawks, 1932). Su suspense, tenet intamas tramas basadas subra unu cumplotu o unas cantas trassas, a s’ispissu acapiadas a s’atividade ispionìstica de servìtzios segretos prus o mancu deviados, dae ue sa vìtima chircat de si nche fuire (Intrigo internazionale, Hitchcock, 1959). Si sas atmosferas de su suspense sunt prus marcadas dae su ghetu psicològicu, sas timorias personales e sos corpos de iscena finas violentos, cun ambientatziones a s’ispissu inchietantes, tando si faeddat de thriller: sunt de primore Psycho (Hitchcock, 1960) o Il silenzio degli innocenti(Demme, 1991).

Giogadu in sos tonos de sa suspense e de su misteru est finas su horror, chi peroe tenet che punna primària non tantu de sa resolutzione de un’acuntèssida, ma su de pònnere timoria e orrore a chie est abbaidende, impitende ingredientes che a su subranaturale, su bizarrosu, su misteriosu pro cajonare emotziones visivas o uditivas finas pro mèdiu de efetos ispetziales e de mùsicas inchietantes. Sas acuntèssidas sunt ambientadas in logos orrorosos che a casteddos, domos isbandonadas, campusantos, padentes, postos in situatziones misteriosas e piessinnadas in ue a fitianu istupant pantasmas, mostros, cogas, dimònios, creaturas ischivosas o èsseres misteriosos o fantàsticos: lupos mannaros, vampiros, alienos, zombis e creaturas mostruosas chi benint dae mundos disconnotos. Tra sos paritzos tìtulos, sunt de primore sas diferentes versiones de Dracula (Browning, 1932 e Coppola, 1992), La notte dei morti viventi (Romero, 1968), L’esorcista (Friedkin, 1973), Nightmare (Craven, 1984).

S’elaboratzione de universos fantàsticos est a sa base finas de àteros duos gèneres, chi peroe si distinghent in manera piessinnada, su fantasy e sa fantasièntzia.

Su fantasy nche giughet sos protagonistas de sas acuntèssidas cara a fortzas mannas che a sa maghia e s’afatùngiu, sa sorte e s’interventu divinu, e petzi unos cantos seberados sunt a tretu de mudare su chi càpitat e barigare sas dificultades cun s’agiudu de sa fortza e de sa determinatzione issoro. Custos piessinnos sunt pro su prus a craru in sas istòrias chi s’acàpiant a unu universu modelladu subra su mundu de sas sagas medievales nòrdicas e in ue bi sunt aventurieros e eroinas, elfos e orcos, re e maghiàrgios, comente càpitat in  Il signore degli anelli (Jackson 2001-2003), mentras àteros film fantasy sunt prus modellados subra un’universu fiabescu traditzionale, comente in sas traspositziones de Harry Potter (Columbus, Cuaron, Newell, Yates, 2001-2011).

Sa fantasièntzia si fundat intamas subra s’antetzipatzione fantàstica de sos isvilupos de sa sièntzia. Contat de acuntèssidas immaginàrias chi, giughende a s’estremu sos cunsideros de sa realidade, si pessat chi potzant capitare e chi sas acuntèssidas sigant semper unu filu de coerèntzia o berusimigiàntzia tècnicu-sientìfica.

Sos contos podent prevìdere mundos benidores prus o mancu praghebiles, chi a s’ispissu ponent in iscena visiones distòpicas, est a nàrrere chi negant s’utopia de su progressu umanu, (Fahrenheit 451, Truffaut 1966); o sinono aventuras ispatziales e conchistas galàticas, chi a bortas fùrriant a su meledu esistentziale (2001: odissea nello spazio, Kubrick, 1968), àteras bortas si crobant tra saga e èpica e film de atzione (Guerre stellari, Lucas, 1977);  o galu b’at s’atòbiu o sa pelea cun alienos o robot, comente càpitat in maneras diferentes in  Il pianeta proibito (McLeod Wilcox, 1956), Incontri ravvicinati del terzo tipo (Spielberg, 1977), Independence Day (Emmerich, 1996), Matrix (Wachovski, 1999). Cussu chi acumonat sos film de fantasièntzia in su pianu istilìsticu est su de impitare a fitianu efetos ispetziales mannos e sa richesa de iscenas de grandu ispetacolaridade visiva.